Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Robert Fonoll (El naixement dels morts)

CrEO MONS EN FORMA DE NOVEL·LES I RELATs

  • 0
    Mecenes
  • 0
    mensuals
  • 0.0
    total

Pròleg

Pròleg de la novel·la "El naixement dels morts"
A la Catherine li costava aguantar aquella calor. Va haver-hi un dia en què va anar a treballar i es va adonar que n'estava farta de malgastar la seva vida tancada en una oficina, així que va decidir posar fi a allò i va volar a viure noves experiències. Per això, en aquells moments estava al Senegal, un país que li havia semblat prou exòtic. I el cert era que, malgrat les mancances previsibles, el viatge li estava encantant, havia descobert un món nou. Ara bé, no podia suportar aquella calor.
Anava avançant acompanyada per un petit grup turístic. El guia els parlava, però ella estava prestant atenció al seu voltant. Es fixava en aquelles construccions rudimentàries. Mirava els cotxes que al seu país feia anys que s'havien deixat de fabricar. Però el que més li va cridar l'atenció va ser un nen que estava dret i parat en un costat del carrer. Els seus ulls estaven mig tancats. La pell li cenyia els ossos, com si fos un fi vel que cobrís l'esquelet. De sobte, el nen es va desplomar.
La Catherine va cridar.
—Què passa? —va preguntar el guia senegalès, alarmat.
—El nen! S'ha desmaiat. Deu haver estat la calor.
—Ah, ja. Bé, ho sento, però sí. Es deu haver desmaiat per la calor, aquestes coses passen aquí...
—No cal que l'enganyi —va interrompre una altra turista del grup—. El nen ha mort, noia. Mira l'estat en què estava. Si no l'haguessis vist caminar, ja hauries pensat des d'abans que estava mort.
Una profunda tristor va inundar la Catherine. No podia apartar la mirada d'aquell petit cos tirat al terra.

La senyal que havia estat dibuixant els pics a la pantalla va convertir-se en una línia recta. El soroll estrident i continu va envair la sala.
—Hora de la mort... les deu i trenta-set.
El doctor es va allunyar de la llitera d'operacions mentre el seu equip s'apropava per recollir i netejar. No era la primera vegada que el grup de la Irene perdia un pacient, però sempre era dur per a ella. No només pel fet que una persona hagués mort, també s'ho prenia com un fracàs personal. Però ja no hi havia res a fer.

No li agradaven els enterraments. Estar en un enterrament significava que algú proper havia deixat de viure, però, a més, era una situació tediosa. En Pau va mirar el rellotge del seu mòbil. Faltaven pocs minuts perquè fossin tres quarts d'onze.
El taüt estava al terra i els operaris del cementiri havien d'aixecar-lo per introduir-lo al nínxol. Al voltat, la família i els amics dirigien la mirada a la gran caixa, això si no la tenien perduda. Quasi tots vestien de negre, molts amb llàgrimes als ulls.
—No pot ser, no pot ser...
—El Senyor el rebrà al Cel, era un bon home.
En Pau no volia mirar aquella escena, així que es va girar lleugerament. Va ser llavors quan va veure aquella persona que caminava amb pas erràtic. Vestia de negre, és clar. Va donar dos passos cap a la dreta, apropant-se a una gran creu de granit. A continuació, va tornar cap a l'esquerra. El seu cap anava donant voltes fins que es va fixar en la direcció on es trobava en Pau. I, aleshores, va començar a caminar de forma maldestra cap a ell. El noi estava tan atent a aquella persona que no es
va adonar dels cops que es van sentir al seu darrere.

Com que el grup havia de continuar el seu camí, la Catherine no va tenir més remei que seguir endavant. Tot i això, girava el cap per seguir mirant aquell pobre nen. La gent passava pel seu costat sense notar-lo. O, si ho feien, els era indiferent. De sobte, però, el braç del nen va fer un petit espasme. A poc a poc, es va anar movent fins que la palma de la mà es va recolzar sobre el terra. El cos va aixecar-se uns centímetres, però va tornar a caure. La Catherine estava a punt d'arrencar a córrer per ajudar-lo quan va veure que ho tornava a intentar. Amb un gran esforç, trontollant, el petit cos es va posar dempeus. Una espurna de felicitat es va encendre dins la Catherine. El nen estava viu.

La Irene, amb el cos cobert per aquella tela verda, les mans pels guants de làtex i la boca per la màscara quirúrgica, anava rentant el cadàver del pacient. Encara que a ell ja no podia importar-li, havia de quedar presentable. Passava l'esponja per aquella pell que cada vegada estava més freda. Els seus companys anaven guardant els estris, cadascú tenia una tasca assignada. Aquella no era la millor part de la seva feina, però s'havia de fer. Respecte als inconvenients que haurien pogut sorgir per manipular cadàvers, a la carrera ja els preparaven perquè allò no els afectés. Mentre ella fregava amb l'esponja la zona propera al tall deixat per l'operació, el pacient va obrir els ulls.

La persona vestida de negre avançava lentament entre els nínxols. Va deixar enrere una figura de marbre que representava un àngel i cada cop estava més a prop. Ja podia distingir que era una dona.
—Obriu-lo! Està viu!
El crit de la seva tieta va obligar en Pau a mirar de nou cap a la seva família. No entenia què era aquell xivarri. Alguns cridaven mentre uns altres colpejaven el taüt. Llavors, va aparèixer corrent un dels operaris amb una palanca a la mà. La va introduir per sota la tapa i entre dos van fer força per separar-la de la caixa. Tot i això, un so greu acompanyat per una mala olor va fer que el noi es girés. Havia estat un moviment instintiu. La dona de negre estava just davant seu. A causa que s'estava fixant en ella, en Pau no va veure com, a les seves esquenes, unes mans apareixien pel taüt i agafaven una de les seves tietes. En lloc d'això, el que va veure va ser com la dona de negre s'abalançava cap a ell. Tothom cridava mentre les mans arrossegaven la tieta dins del taüt. Ningú es va fixar en el forcejament entre el Pau i la dona. El noi podia contenir-la, però no podia desfer-se'n.
Aleshores, la dona va apropar el cap al braç d'ell i hi va clavar la seva dentadura. El crit del noi es va perdre entre els molts altres que havien aparegut al cementiri. En enretirar-se, la dona es va endur una porció important de carn. La sang va començar a brollar.
Estem en fase Beta. Si tens qualsevol incidència, escriu-nos a info@aixeta.cat